I de la llum què va ser?

De vegades dóna la sensació que estàs atrapada en un infern del qual no pots eixir.

Cada vegada notes les flames calentes que es van apropant al teu cos, que sua, però no de plaer, et crema. És una sensació que et fa saber que no es un somni sinò que és la pura realitat. En el moment més just, quan penses que tot s'ha acabat que ja no hi ha remei, apareix una llum, una llum, una esperança, que pot ser et traga d'aquest infern o t'hi enfonse més encara.

De sobte, un raig de llum va interrompre a la meua cara, i vaig notar una respiració propera i profunda que em va posar la pell de gallina, vaig notar que ell estava prop, em mirava, semblava que s’havia quedat atrapat, que no trobava la porta per on eixir. Els seus ulls contemplaven el meu cos, que a causa de el calor tan gran que feia, mostrava dos pits tendres. Notí com la seua respiració s’accelerava i començava a suar. Les nostres mirades coincidiren i en eixe moment la porta de l’habitació es va obrir. En un principi no es va veure ningú, però va ser baixar la mirada i allí estava ella, la meua gossa, feliç com sempre.

Pujà al llit d’un gran bot i comença a llepar-me la cara.

Ell estava assegut al llit amb un gran somriure plasmat en la seua cara, causat per l’acte inesperat de la gossa.

Començà vestir-se, la qual cosa em va recordar que jo també havia d’anar a treballar. Em vaig vestir de pressa i corrent, li vaig donar un bes en eixos llavis tan suaus i, sense quasi temps, li vaig dir adéu.

En eixir al carrer vaig notar una sensació massa extranya. Totes les persones pareixien programades, cap no es parava a mirar el món que les envoltava, sols es limitaven a caminar de pressa. Vaig pujar al metro, tot ple, ningú deia res, de vegades es sentien murmuracions, però molt de tant en tant. Era un sensació acaparadora, sort que sols eren dues parades.

Quan baixí, caminí fins a l’institut, a donar classe a aquells dimoniets, a qui jo pense que en el fons estimava.

Vaig obrir la porta i allí estaven tots botant i cridant feliços; pareixia que la meua presència ni el immutava, vaig haver de cridar-los per tal que em feren cas; i comencí com tots els dies, com tots els anys, a explicar el mateix. I així tot el dia.

Per fi torní a casa. Ell encara no havia aplegat, però no tardà a aplegar, entrà i em va donar un bes llarg i aleshores vaig pensar que mai no els deixaria. Un lleuger somriure em va aparèixer a la cara i pensí que era una persona afortunada.

Sóparem, era una nit com les altres, però alguna cosa la feia especial, potser la lluna, era plena, brillava, era preciosa, com ell.

Els seus ulls que començaven sent de color mel i acabaven en un verd pistaxo, m’havien hipnotitzat des del primer moment en què els vaig veure, eren tan bonics  que em passaria hores mirant-los.

Ja era tard i encara que al dia següent fóra dissabte, teníem son els dos. Ens ficàrem al llit, feia fred, però al seu costat la sensació de fred semblava menor. El vaig abraçar, amb la intenció de no soltar-lo. Ell pareixia trist, però no li preguntí per què.

Em vaig quedar adormida amb el cap recolzat sobre el seu pit.

No sé què vaig somiar, però no era res agradable. Em despertí suada, vaig allargar el braç per abraçar-lo però sols vaig aconseguir tocar un llençol. Vaig botar del llit amb la intenció de buscar-lo, però allí no hi  havia ningú.

No sabia què fer, ell no havia d’anar a cap lloc. De sobte, vaig veure una nota sobre la taula que deia: “ Tu ets la veu que endolceix el meu camí, ara me n’he d’anar, on ? No t’ho puc dir, per què? Perquè et faria patir. Sols et dic una cosa: que les hores compartides et provoquen un somriure i que ara que ja no estic , per favor, sigues feliç.”

No podia creure aquelles línies, no podia ser veritat, les llàgrimes brollaven dels meus ulls i recorrien les meues galtes fins caure pel coll, era massa la pena que m’envaïa en aquell moment per tal de pensar, però alhora em bombardejaven un munt de pensaments, tornava a notar les abrasadores flames cremant-me ,el meu cos no podia sostenir-se dret i la meua ànima no podia seguir endavant, havia catgut en un forat del qual mai no podria eixir.

Tanquí els ulls, i per un moment vaig tornar a veure aquells ulls que sols feia una nit que no veia i ja enyorava. Un calfred recorregué el meu cos en pensar que mai els tornaria a veure. Sí, jo veia els ulls, me’ls imaginava, però i la llum i aquella càlida esperança? Allò no es podia imaginar.

Una llàgrima freda, l’última, em caigué quan vaig recordar les seus paraules: “ ara que jo ja no estic, per favor, sigues feliç”.